A+ A A-

Nova entrega del Sisco Farràs ' CARLES CODÓ VILANA. (1965 - 2013)

 

CARLES CODÓ VILANA. (1965 - 2013)

 

UNA REBUDA HISTÒRICA.

 

Quan el Carles de Figuerola va accedir al llarg passadís que condueix al més enllà, no s’ho podia creure. Petits escamots militars de diferents èpoques li presentaven armes. Per les malles i el casc va reconèixer a tres guerrers del comte del Pallars que aixecaven les llances mentre avançava lentament. A l’esquerra del passadís una filera de soldats, avergonyits per haver perdut la batalla de Muret, el saludaven discretament. Es va lamentar d’una derrota que hauria pogut canviar la història de Catalunya. Més endavant va observar com, al costat d’una quadrilla de bandolers desastrats, brillaven els uniformes de colors de cinc soldats que havien participat en la defensa de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Els va abraçar efusivament. A mesura que avançava la munió de gent que el volia saludar augmentava: miquelets amb llargs fusells, guerrillers que havien lluitat contra les tropes napoleòniques, partides de carlins que disparaven els trabucs al seu pas, milicians amb el puny enlaire, brigadistes de cabells rossos, maquis amb motxilla i pistola...

 Tanmateix, allò que realment el va emocionar va ser quan un grup de soldats anglesos, bruts i plens de fang, van aturar per un moment l’assalt a una posició alemanya a la batalla de Somme per saludar-lo. Els va reconèixer i els va cridar pel seu nom. Eren els mateixos soldats que havia vist fotografiats en una vella revista. Al final del passadís l’esperava un altre soldat. Per la forma del casc es va adonar que provenia d’una altra guerra. Indubtablement era nord-americà i la seva fesomia li resultava familiar. Es tractava de John Steele, el paracaigudista que s’havia quedat penjat al campanar durant el desembarcament de Normandia. Mentre se saludaven militarment, milers d’herois de totes les guerres i revoltes amb les que s’havia sentit identificat aclamaven la seva arribada.

 

Acabat el passadís una muntanya vertical li tancà el pas. La malaltia l’havia encorbat i li costava aixecar el cap. Quan va aconseguir mirar amunt va observar un inabastable retaule rocós ple de persones. Li va recordar l’Argenteria. Grans petxines de pedra sortien de l’estrany penya-segat i dins de cadascuna emergia un personatge immòbil. De seguida va distingir, a la part central, una deessa txeca que el mirava carinyosament. A la seva dreta va albirar un home baix, corpulent i barbut. Després de més de 30 anys buscant el seu rostre, per fi havia descobert l’autèntic aspecte d’Hug Roger III. El general Moragues va ser més fàcil reconeixe’l.

Portava una petita gàbia de ferro sota el braç. Al seu costat el Baró d’Eroles suportava sobre la seva espatlla un enorme escut de pedra amb el lema “Perseguidos, más no vencidos”. En un dels llocs més inaccessibles d’aquell enorme escenari va descobrir, amagats dins una balma emboscada, el rostre de Perot Rocaguinarda i l’ombra de Quico Sabaté. Altres personatges, en canvi, resultaven més fàcils d’identificar: Macià i Companys compartien una plataforma amb balcó;  Juana la Loca, vestida de negre, mantenia la mirada perduda; el general Joffre semblava una estàtua de sal; Pasqual Cucala, com un autòmat de fireta, repetia mecànicament “Visca Carles VII”; Torrijos portava la mateixa casaca amb 8 botons que el dia que el van afusellar; el general Júkov i Carles IV miraven absorts les condecoracions que penjaven dels seus pits...

 

Es feia fosc i els perfils dels personatges, que poc a poc anaven adquirint vida, semblaven difuminar-se. De sobte, s’encengueren milers de llums de tots els colors i una barreja de músiques diverses va començar a ressonar per tot arreu. No li va agradar gaire que l’himne dels Segadors es mesclés amb el pas-doble Suspiros de España. No entenia res. Però quan va descobrir a la part baixa del retaule, mig amagada darrera d’un boix, la cambrera brasilera del Big Ben es va adonar que en aquella enorme discoteca vertical s’hi concentraven totes les persones que havien estat importants en la seva vida. Els personatges que tantes vegades havia contemplat en gravats, pintures i fotografies esdevenien reals. Tots l’invitaven a seure al seu costat, mentre la cambrera brasilera no parava de servir ampolles de Fanta de llimona. En aquell instant va veure clar que el paradís consistia en compartir una interminable tertúlia amb els seus herois.

 

Després de tantes emocions se sentia cansat. Als peus de la deessa txeca hi havia un banc de pedra embolcallat amb la bandera del seu país. Era el lloc que li havien reservat a l’immens retaule. Mentre observava de reüll com Macià i Companys discutien acaloradament es va jeure al pedrís, es tapà amb l’estelada i s'adormí dolçament.

 

Vist: 2037

Nova entrega del Sisco Farràs ' CARMEN VIDAL GASA' (1880-1965) CORS ESPATLLATS

 

CARMEN  VIDAL  GASA. (1880 - 1965)

 CORS ESPATLLATS

 

 

 

 

(Foto: Família de Carmen Vidal)

 

Carmen Vidal, coneguda popularment amb el nom de la Minaira, era una dona grossa, alta, gairebé una geganta. Tenia un germà, el Ton, encara més imponent.  Semblaven personatges fantàstics sortits d’un conte infantil. Pertanyien a la generació que, sense moure’s del lloc on havien nascut, va assistir, atònita, al naixement de nous paisatges i de noves paraules. Durant la primavera de 1916 els dos germans van contemplar com l’horta de Salàs desapareixia lentament sota un immens bassal. En pocs mesos,  l’arquitectura humil de la pedra seca, les olors dels arbres fruiters i les feixes plantades de ceps van quedar engolides per l’embassament de Sant Antoni. L’aigua també va submergir una toponímia antiquíssima que havia resistit, durant segles, el pas del temps: Bellònimes, Torrentill, Mariguera, Verneda, Esparrica, Cometa, Pujolet… En canvi, només es van necessitar tres paraules per batejar el nou paisatge aquàtic: lago, pantano i comportes. Una d’aquestes paraules va tenir un èxit immediat. Quan una persona o moble tenia un volum considerable es deia que semblava un pantano. La Minaira i el seu germà no es van poder sostreure de la comparació.

 

Tanmateix, gràcies al pantano la Minaira va protagonitzar, durant la Dictadura de Primo de Rivera, un dels episodis més èpics de la minúscula història del poble. Tot va començar quan les promeses de restituir la verdor inundada a una cota més alta, a través d’uns canals de rec, no es van complir. Aviat van sorgir les primeres  protestes que arribaren al seu punt culminant quan un pagès es negà a vendre els nou metres quadrats de terra que necessitava l’empresa elèctrica per aixecar una pilona. Per la força, dies després, la companyia va plantar la torre de ferro.  L’endemà va aparèixer caiguda. Segons els veïns del poble, tot va ser culpa de la ventada de Sant Fèlix.  Les autoritats no van fer cas de la intervenció  celestial  i van detenir i empresonar al propietari del tros. De seguida una munió de gent es va concentrar davant la presó. La Guàrdia Civil va carregar els fusells  tot apuntant els avalotats. En aquell moment, la Minaira va sortir del grup i, assenyalant-se el cor, va indicar als guàrdies el punt exacte on havien de disparar. El cor, una víscera que, dècades després, seria fonamental en la seva vida.

 

Van passar els anys més convulsos del segle XX. Els partidaris de la Guàrdia Civil van guanyar la guerra i els canals de rec mai es van construir.

La gent va oblidar les reivindicacions del passat per concentrar-se en la supervivència diària. La Minaira també havia deixat enrere els anys enfebrats de la seva joventut i, amb el seu germà, va muntar una minúscula carnisseria on gairebé no s’hi podien moure. Un dia, però, va localitzar, en mig de receptaris de cuina bruts i desgastats, un llibret de medicina on s’explicava, a través d’uns dibuixos molt detallats,  una curiosa tècnica  per curar cors espatllats. Al veure la làmina acolorida d’un cor, va recordar l’episodi heroic de la seva joventut i va decidir dedicar-se a desentranyar els seus misteris. Quan moltes dones es van assabentar dels seus poders una epidèmia de batecs i palpitacions va sacsejar la vida del poble. A base d’auscultar molts cors va aprendre ràpidament a distingir les diferències entre els dos tipus d’impulsos.  Dels batecs en detectava ràpidament les causes (enveges llargament covades,  mals d’amor, herències inextricables, inferns familiars amagats, conflictes veïnals enquistats…) però no tenia poders per solucionar-les. Amb les palpitacions passava al revés: en desconeixia els orígens però sabia com  aturar-les.

 

Una veïna de la Minaira va ser la gran beneficiària dels seus coneixements. Algunes nits, quan es posava al llit, un cavall al galop irrompia de sobte a l’interior del seu pit. Aleshores, els petits de la casa acudien a escoltar el cor desbocat de la padrina. Quan les palpitacions es repetien assíduament es demanava ajut a la Minaira. La seva presència anava acompanyada d’una gran expectació i d’un soroll de mobles. S’apartava la taula i el braser del mig de la sala per donar cabuda a veïns i familiars. La pacient se situava al costat d’una cadira de fusta arrambada a la paret. Al mig de l’escenari la Minaira iniciava la cerimònia amb una breu explicació de la seva estrafolària teoria. El cor, deia, és l’única peça de l’interior del cos humà que està mal col·locada. Un  òrgan que té com objectiu emetre impulsos no pot estar situat en un lateral de la caixa toràcica. El seu batec ha de provocar forçosament una inclinació del cos cap a la banda esquerra. Aquest desequilibri corporal, que és gairebé imperceptible quan el cor batega amb normalitat, s’accentua quan, per raons inexplicables, apareixen les palpitacions. La solució està en restituir la simetria i l’equilibri perduts per la intensitat dels impulsos cardíacs.

 

Donades aquestes explicacions, que els veïns i familiars escoltaven amb indiferència, començava el ritual. Després de fer-se unes friccions als dits, la Minaira asseia  la pacient a la cadira i amb  les mans començava a actuar sobre diferents parts del cos. Primer, calia redreçar el cap fins aconseguir una vertical perfecta. Després, amb uns tocs suaus, retornava la simetria perduda als ulls, nas i boca. Posteriorment pressionava, amb intensitat variable, diverses parts del tronc. Acte seguit, estirava els braços cap endavant i mostrava als presents com un braç quedava més curt  que l’altre. Aquesta observació constituïa la prova més evident d’estar davant d’un cor espatllat.  Ara només calia retornar, a través d’una sèrie d’estiraments, l’equilibri i la simetria als dos braços. El mateix procediment s’utilitzava per les cames. La cerimònia acabava amb la remeiera  remugant unes incomprensibles oracions.

 

La Minaira va envellir amb el volum corporal gairebé intacte. La seva grandària encara provocava l’admiració de la canalla. Passava bona part del temps asseguda en un pedrís assolellat a prop de l’escola. Sovint recordava el dia en què es va enfrontar, a cor descobert, a les forces de la Guàrdia Civil. També li agradava evocar el llarg període de la seva vida dedicat a la curació de cors espatllats. Uns metres per sobre d’aquests pensaments, el mestre del poble explicava l’actuació heroica d’Agustina de Aragón quan es va enfrontar a les tropes franceses. A l’hora següent, amb l’ajut d’una làmina acolorida, mostrava als seus alumnes el funcionament del cor. Sota la finestra de l’aula la Minaira dormitava plàcidament.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vist: 1763

Fotos i queixa de l'estat de la carretera d'accés a la població de Castissent.

 

Fotos i carta de l'estat de la carretera d'accés a la població de Castissent.

Al nucli habitat de Castissent té un accés deplorable degut a la mala conservació i deterioració de la carretera i per això vull denunciar-ho tal i com fan d’altres veïns d’altres poblacions ja que volem ser tinguts en compte amb la mateixa consideració.
En aquesta població, Castissent, hi viuen 3 cases durant tot l’any i cinc cases més hi habiten molts cap de setmana, a més d’haver-hi una activitat agrícola i ramadera durant tot l’any també hi ha una nova activitat turística i són motius prou importants com per fer-hi quelcom.

 

Lluïsa Canelles Bergua- Casa Cortit

Veïna de Castissent

 

 

 

Vist: 1125

Nova entrega de l'article del Sisco Farràs 'RAMON CARRERA AGULLÓ. (1947-1983)'

RAMON CARRERA AGULLÓ. (1947-1983)

 

EL VAIVÉN DEL SUCU SUCU...

 

 

El Ramonet del Nito va morir atropellat la revetlla de Sant Joan de 1983. Provenia d’una nissaga il·lustre. El seu padrí patern havia estat enterramorts. Un ofici que el va convertir en el protagonista principal de totes les llegendes locals relacionades amb cementiris, apareguts, fosforescències, morts vivents, llumenetes misterioses i taüts esquerdats. El seu moment de glòria es va produir durant un ball de Sant Antoni, al Cafè Degà, quan participà en una delirant conversa en rus amb el vell de l’Arreuaire. L’escena va quedar gravada en l’imaginari dels assistents com un dels moments més extravagants i humorístics de la immediata postguerra.

 

Va créixer en un temps en què les gallines tenien accés als menjadors de les cases i compartien, amb gats i gossos, les deixalles dels àpats. De seguida es va fer notar per la seva alçada i per un caminar desmanegat on el moviment de les cames no coincidia amb el balanceig dels braços. A les fotos escolars apareixia sempre amb l’americana cordada i les mans a l’esquena. Com molts adolescents de l’època aviat va abandonar els estudis per posar-se a treballar.

 

Amb el treball va adquirir una força física, superior als joves de la seva edat, que exhibia públicament dues vegades a l’any: durant la Setmana Santa i per l’aplec de Sant Pere Màrtir. La Setmana Santa era el període de l’any en què se sentia més feliç. Una felicitat que augmentava a mesura que avançava la passió, mort i resurrecció de Jesucrist. El dijous a la tarda compartia protagonisme i força amb els companys: soroll de matraques per anunciar la Missa i brogit eixordador de les maces de fusta matant jueus. El Divendres Sant mostrava, en solitari, la seva autèntica fortalesa. En el viacrucis matinal arrossegava la creu, mentre que a la processó de la nit enlairava la imponent imatge del crist crucificat. La setmana culminava el diumenge de resurrecció en què se celebraven les caramelles. El Ramonet  acostumava a portar la panera carregada d’ous o un llarg pal, acabat amb una cistella articulada, que atansava als balcons i finestres per recollir els productes de la plega.

 

L’altra festa on hi participava activament, era l’aplec de Sant Pere Màrtir. Durant molts anys va ser l’encarregat de pujar i baixar de la muntanya un enorme estendard. Quan arribava al poble, encapçalant el seguici, es recordava del servei militar. S’imaginava obrint una desfilada amb l’aire marcial d’un gastador.

 

Al marge de la seva activitat com a portador d’imatges religioses i d’estendards, la presència del Ramonet també es feia visible en els balls on actuaven els homes orquestra. Des d’un racó de l’escenari observava, bocabadat, com el músic, que es presentava amb el nom de acordeonista-jazz y cantor, era capaç de llegir la partitura, de cantar, de tocar l’acordió amb les dues mans i de colpejar el bombo amb el peu dret i els platerets amb el peu esquerra. Li costava entendre com es podien coordinar al mateix temps sis accions diferents. Quan el ball estava en el moment més àlgid,  algú l’animava a pujar a l’escenari. Després de fer-se pregar accedia al petit entarimat, agafava les maraques i intentava, inútilment, seguir el compàs de la música. Posteriorment, l’home orquestra li oferia el micròfon. Sempre cantava les mateixes cançons: Si Adelita se fuera con otro, Allá en el rancho grande i El baile del  sucu sucu. A totes les interpretacions hi posava més entusiasme que destresa. L’entonació, ronca i desafinada, l’acompanyava amb un vaivé corporal on cada extremitat semblava tenir vida pròpia. Tanmateix, la grotesca comicitat de l’espectacle quedava esvaïda per la màgia de viure un instant irrepetible. L’instant en què tots els assistents al ball seguien, amb moviments moderadament obscens, el ritme de la música mentre cantaven:

 

El vaivén del sucu sucu

Sucu sucu te voy a dar...

 

Fora d’aquestes escasses expansions festives la vida del Ramonet transcorria com la resta d’habitants del poble: grisa, plana, ensopida. Quan acabava la jornada laboral acudia al bar de la plaça a prendre un vermut a granel amb olives. Era el moment més esperat del dia. Li agradava veure passar el temps des de darrera  dels vidres del cafè. Al voltant d’una estufa de llenya explicava fabuloses històries d’amor. Algunes nits, mentre la gent dormia, observava, des del balcó de casa seva, com algunes dones casades entraven a un enorme casalot. A l’interior, una filera de senyores respectables del poble, abillades amb cotilleria fina i sedosa, l’esperaven. La seva preferida era una nou casada de perfil faraònic i aparatosa permanent. Quan algú li preguntava detalls més íntims o li suggeria la possibilitat d’acompanyar-lo a l’aventura nocturna, desplegava un somriure de conill, arronsava les espatlles i, amb  la mà dreta, estrenyia  compulsivament la cuixa o el braç de la persona que tenia més a prop.

 

 Poc després, sortia del cafè i enfilava el carrer, buit, silenciós. Els seus passos, llargs i desmarxats, retrunyien sobre els còdols desgastats i brillants. De les finestres i balcons es filtrava una llum lletosa i els sons imperceptibles dels televisors. Durant el trajecte perseguia els gats amb estridents marrameus.  Abans d’entrar a casa mirava el gran casalot de les dones casades. Tot estava fosc, desolat, inhòspit. Només les fulles del plataner de la Placeta de Capdevila es movien lleugerament provocant vagues ombres.

Vist: 1240

Nova entrega del Cisco Fàrras amb el nou article de ' JOSÉ CUSCUELA SAURA (1920 – 2001)'

  

JOSÉ CUSCUELA SAURA (1920 – 2001)

 

EL LLIBRE D’ARITMÈTICA.

 

Abans de la irrupció de la televisió a les cases les notícies es covaven al cul de bova de les cadires que es treien al carrer les nits d’estiu, a l’hivern circulaven al voltant del cèrcol de fusta d’un braser, setmanalment es feien presents a través del T.B.O., i cada dia es renovaven amb els fulls arrencats  d’un bloc de calendari.

 

El Pepito Cameta de Salàs dominava tots aquests registres informatius. Amb avantpassats vinculats al magisteri i a l’església, vivia amb una mare carregada d’espatlles i amb un ruquet jove, flac i enjogassat. A diferència dels nens de la seva edat, que només sabien el que s’ensenyava a l’escola, el Pepito va créixer llegint fragments dels 14 llibres que formaven la biblioteca familiar: un diccionari, una gramàtica de la Real Academia Española, tres llibres de teologia, un de ciències naturals, dos de medicina, dos d’història, tres de lleis i un d’aritmètica. Gràcies a aquestes lectures va poder rescatar paraules que no havien vist mai la llum del sol, conjugar tots els verbs del món, explicar la creació de l’univers en set dies, conèixer els secrets de la meteorologia, enumerar les parts de l’intestí, prendre partit pels cartaginesos a les guerres púniques, memoritzar uns quants articles sobre la llei d’aigües i, sobretot, sumar, restar, multiplicar i dividir.

 

Amb tots aquests coneixements l’estiu de 1938 se’n va anar a una guerra que ja estava pràcticament decidida. A les trinxeres va coincidir amb una companyia de tropes italianes. Sempre més va recordar les camises negres dels soldats de Mussolini i les cançons patriòtiques, entonades amb una llengua dolça i melodiosa. La resta de vivències no tenien massa interès. Preferia evocar les guerres que sortien als dos llibres d’història. 

 

Al tornar al poble, el Pepito Cameta va observar que tot seguia estant al lloc de sempre: els homes treballaven la terra, les dones encenien el foc i els porcs ensumaven el fem dels carrers. Hi havia, però, un aspecte que havia canviat. Les paraules, que embafaven els miralls dels cafès i que suraven pels roglets dels carrers, no eren les mateixes. Abans de la guerra havien tingut la volada dels grans ideals mentre que ara restaven, planes i derrotades, al servei de la quotidianitat. Únicament a la tertúlia del Pepito Cameta les paraules fugien de la vida local per enlairar-se vers móns llunyans i fantàstics. Una fantasia que seguia alimentant amb la lectura de  fragments dels 14 llibres de la biblioteca familiar i amb la incorporació de dues noves fonts d’informació: el T.B.O. i els calendaris.

Del T.B.O. li interessava especialment les notícies breus que apareixien a l’apartat De todo un poco, la família Ulises i els invents del professor Franz de Copenhague. Eren, però, els calendaris la font bàsica dels seus coneixements. Dels fulls que despenjava diàriament del bloc Durán n’extreia una informació variada a base d’endevinalles, poemes, curiositats, receptes de cuina, geografies remotes, epitafis i anècdotes. El Calendario religioso, astronómico y literario, més conegut amb el nom de Ermitaño de los Pirineos, li proporcionava dades sobre els eclipsis, els pronòstics mensuals del temps, el santoral, les dates de les festes majors i de les fires, la cronologia dels esdeveniments més importants de cada any i una  Sección literaria amb historietes exemplars. Pel que fa als calendaris de paret, les imatges femenines que contenien formaven part de la seva vida privada. Només uns pocs privilegiats van tenir accés a l’habitació on els tenia penjats.

 

Amb totes aquestes informacions el Pepito Cameta baixava a les tertúlies del carrer i escoltava indiferent les xafarderies locals sobre adulteris, enrevessades herències o una acalorada polèmica per l’ombra d’una alzinera. De sobte interrompia la conversa i interrogava els presents sobre la longitud del riu Volga o sobre l’etimologia de la paraula esquimal. A l’hivern, a recer d’un braser, explicava, amb aparatosa gestualitat, el darrer invent del professor Franz de Copenhague que consistia en aprofitar les calories menyspreades pels fumadors per escalfar-se les mans. A vegades acompanyava l’explicació amb paraules inintel·ligibles acabades amb la cantarella italiana que havia après a les trinxeres.

 

El dia que va arribar la televisió als cafès va començar la lenta decadència  del Pepito Cameta. Aviat es va adonar que dins d’aquell aparell hi bategava el món sencer: les paraules del diccionari, la previsió del temps en forma de núvols i sols enganxats a un mapa d’Espanya, les dones amb bikini dels calendaris de paret, pel·lícules de romans i, sobretot, dibuixos animats. Poc a poc va anar perdent credibilitat. Ja ningú li preguntava pel temps que faria l’endemà, els nens ja no li demanaven el T.B.O. setmanal i els companys més propers havien perdut l’interès pels calendaris amb dones mig despullades. Per altra banda, algunes de les notícies que donaven per la televisió no coincidien amb les dades que, durant tants anys, havia après en els 14 llibres i el munt de calendaris. 

 

La crisi definitiva, però, va arribar quan la televisió es va introduir a les cases. Aquest fet va coincidir amb el tancament dels cafès i l’emigració massiva a Barcelona. Els carrers es buidaven de gent i de paraules, mentre el Pepito Cameta, tancat a casa, es consolava amb una ampolla de Fundador i amb un full endarrerit de calendari de paret. A les nits el seu ruc no parava de bramar.

 

Els últims anys va abandonar les lectures i es va obsessionar amb les operacions matemàtiques. L’únic llibre que seguia repassant era el d’aritmètica. Al cap i a la fi, la suma, la resta, la multiplicació i la divisió  resistien, impertorbables, el pas del temps.

Vist: 1996

Identifica´t or Registra´t

Registra´t

Registre d'usuari
UK Bokmakers ArtBetting.net - Bookmakers reviws.
Read more for Ladbrokes the UK bookmakerLadbrokes Registration - full information
Bokmaker Number 1 in uk William Hill Registration WH