A+ A A-

Nou article del Cisco Farràs ' CARME CARRIÓ SALAT (1894-1978) LA CARMETA I ALTRES DONES DE NEGRE

                                                                                                      CARME CARRIÓ SALAT (1894 – 1978)

 

LA CARMETA I ALTRES DONES DE NEGRE.

     

                                              CARME CARRIÓ SALAT (1894 – 1978)  LA CARMETA I ALTRES DONES DE NEGRE.        	              Fotografia: ... rentar roba al safareig ...  Les dones vestides de negre van formar part del paisatge quotidià de molts nens nascuts durant  la postguerra espanyola. La guerra civil i les seves seqüeles   van deixar el país ple de dones endolades.  Les botigues van exhaurir els tubs negres de  tints Iberia pel dol nacional que planava en la majoria de les cases. Moltes  famílies, però, aviat es van refer i van tornar a comprar tints de colors. Altres, en canvi, es van instal•lar en un negre permanent.   La Carmeta era una d’aquestes dones que havia decidit afrontar la vida en blanc i negre. Durant la guerra civil, un escamot anarquista va assassinar el seu home acusat de pederàstia i homosexualitat. Vídua, sense fills i gairebé analfabeta, va trobar en una família amiga, propietària d’una botiga de queviures,  el suport i l’ajut per resistir el pas del temps. Integrada dins la nova unitat familiar es feia difícil discernir si aquella dona vestida de negre era la  tieta soltera, la  serventa  o la confident i amiga de la mestressa. Els fills de la casa van créixer pensant que era un membre més de la família, els veïns la veien com una criada submisa i el cap de casa acceptava, amb un punt d’indiferència, la relació fraternal que mantenia amb la seva dona.    Per fer front al dia a dia la Carmeta va decidir viure sense memòria. Aviat va aprendre que el millor antídot per lluitar contra els fantasmes del passat era el treball. Només calia omplir el temps treballant de manera frenètica, absorbent, abassegadora. A la casa que l’havia acollit, de feina no en faltava: cuinar, tenir cura de la canalla, pujar el pa del forn, portar la verema als segadors, preparar les litines i el cafè, rentar roba al safareig, encendre el braser, donar menjar als porcs i a l’aviram...  Mentre feinejava, no parava de remugar paraules imperceptibles. En mig del monòleg, els renecs ressonaven amb una claredat indiscutible. Quan s’enfadava, posava en moviment la nou del coll i la meitat superior del seu cos adquiria un balanceig que recordava  un gall dindi a punt de picotejar la cresta d’algú. Amb la mestressa, però, mai va tenir cap tipus de conflicte. La complicitat entre les dues era absoluta. Les converses que mantenien, sempre allunyades de qualsevol elucubració estèril, no sortien del guió que imposava la vida quotidiana.  Quan es volien transmetre secrets domèstics ho feien amb una barreja de llenguatge gestual i visual, incomprensible per a la resta dels mortals.   A la casa també hi acudien altres dones vestides de negre. La Marieta era una velleta menuda i silenciosa.  Asseguda en un racó, tractava de seguir el fil d’unes converses que sovint acabaven en un autèntic guirigall. Només intervenia quan es parlava d’un escabrós conflicte familiar que, durant  aquells anys, va pertorbar la vida del poble. La seva presència, discreta i insignificant, contrastava amb la facúndia de la Josefina. Una dona aparentment forta  que s’estovava de cop quan parlava de les gallines.  Sentia una autèntica passió per aquests animals i aprofitava qualsevol circumstància per convertir-les en motiu de conversa. Amb l’excusa de condimentar aquest volàtil comprava cada setmana una ampolla de conyac que compartia secretament amb la seva filla. Una altra dona, que també tenia secrets per compartir, era la Montserrat. Amb el pretext d’explicar  la passejada de noces a Saragossa acabava sempre parlant de les excel•lències amatòries del seu marit difunt.   A excepció de la Carmeta, que es passava bona part del dia a la casa, les altres dones de negre hi acudien  de manera intermitent. Tres o quatre  vegades a la setmana es trobaven per jugar a cartes. Moltes nits d’estiu treien les cadires a la porta de la botiga per parlar de gallines, d’herències, d’adulteris i de malalties. A l’hivern s’aprofitava la vetllada per pelar ametlles, ventar olives, retallar paperets per guarnir ciris i apedaçar les plegadores de lli o els sacs d’espart. Un escenari, presidit per un braser i una llum de 40 wats, on les activitats agrícoles no aconseguien esborrar l’aire menestral de la casa.   Hi havia, però, tres moments de l’any on la presència de les dones vestides de negre es feia imprescindible: els dies de fira en què  els caps de casa, dedicats exclusivament al negoci familiar, deixaven la reraguarda sota la seva responsabilitat; per la Festa Major, quan es reunia tot el clan familiar i no paraven de cuinar i servir;  i, finalment, en els batejos, comunions, casaments i enterraments, quan la casa s’omplia de parents i amics que havien d’atendre.   En gairebé totes aquestes festes o esdeveniments les dones de negre actuaven amb una gran discreció. Com ombres fugisseres, apareixien i desapareixien de les diverses estances de la casa per esmunyir-se ràpidament cap a la cuina. A partir del brogit que sortia d’aquest espai es podia conèixer les característiques de cada esdeveniment familiar. Els sons de la cuina marcaven, a l’igual que ho feien els tocs de les campanes, el tipus de celebració: quan es tractava d’una defunció de l’interior de la cuina brollava un cadenciós xiuxiueig acompanyat d’un dring de culleretes i tasses de cafè;  quan es preparaven els àpats de Festa Major la rítmica cocció de les viandes quedava ofegat per l’estrèpit metàl•lic de coberts i cassoles; en temps de fira el moviment continuat de les portes modulava  la remor de les converses.   Però aviat les portes van deixar de grinyolar i els armaris es van omplir d’estovalles, cassoles, plats  i coberts sense utilitzar.  Tot va començar a canviar molt de pressa. El país encetava una dècada on les dones endolades  no hi tenien cabuda. Conscients que hi feien nosa  es van anar retirant poc a poc de l’escenari. Primer va ser la mestressa i poc temps després la Carmeta. Molts anys més tard, els fills de la casa van descobrir que el paradís perdut de la infància havia estat habitat per la Carmeta i altres dones de negre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotografia: ... rentar roba al safareig ...

 

 

Les dones vestides de negre van formar part del paisatge quotidià de molts nens nascuts durant  la postguerra espanyola. La guerra civil i les seves seqüeles   van deixar el país ple de dones endolades.  Les botigues van exhaurir els tubs negres de  tints Iberia pel dol nacional que planava en la majoria de les cases. Moltes  famílies, però, aviat es van refer i van tornar a comprar tints de colors. Altres, en canvi, es van instal·lar en un negre permanent.

 

La Carmeta era una d’aquestes dones que havia decidit afrontar la vida en blanc i negre. Durant la guerra civil, un escamot anarquista va assassinar el seu home acusat de pederàstia i homosexualitat. Vídua, sense fills i gairebé analfabeta, va trobar en una família amiga, propietària d’una botiga de queviures,  el suport i l’ajut per resistir el pas del temps. Integrada dins la nova unitat familiar es feia difícil discernir si aquella dona vestida de negre era la  tieta soltera, la  serventa  o la confident i amiga de la mestressa. Els fills de la casa van créixer pensant que era un membre més de la família, els veïns la veien com una criada submisa i el cap de casa acceptava, amb un punt d’indiferència, la relació fraternal que mantenia amb la seva dona. 

 

Per fer front al dia a dia la Carmeta va decidir viure sense memòria. Aviat va aprendre que el millor antídot per lluitar contra els fantasmes del passat era el treball. Només calia omplir el temps treballant de manera frenètica, absorbent, abassegadora. A la casa que l’havia acollit, de feina no en faltava: cuinar, tenir cura de la canalla, pujar el pa del forn, portar la verema als segadors, preparar les litines i el cafè, rentar roba al safareig, encendre el braser, donar menjar als porcs i a l’aviram...  Mentre feinejava, no parava de remugar paraules imperceptibles. En mig del monòleg, els renecs ressonaven amb una claredat indiscutible. Quan s’enfadava, posava en moviment la nou del coll i la meitat superior del seu cos adquiria un balanceig que recordava  un gall dindi a punt de picotejar la cresta d’algú. Amb la mestressa, però, mai va tenir cap tipus de conflicte. La complicitat entre les dues era absoluta. Les converses que mantenien, sempre allunyades de qualsevol elucubració estèril, no sortien del guió que imposava la vida quotidiana.  Quan es volien transmetre secrets domèstics ho feien amb una barreja de llenguatge gestual i visual, incomprensible per a la resta dels mortals.

 

A la casa també hi acudien altres dones vestides de negre. La Marieta era una velleta menuda i silenciosa.  Asseguda en un racó, tractava de seguir el fil d’unes converses que sovint acabaven en un autèntic guirigall. Només intervenia quan es parlava d’un escabrós conflicte familiar que, durant  aquells anys, va pertorbar la vida del poble. La seva presència, discreta i insignificant, contrastava amb la facúndia de la Josefina. Una dona aparentment forta  que s’estovava de cop quan parlava de les gallines.  Sentia una autèntica passió per aquests animals i aprofitava qualsevol circumstància per convertir-les en motiu de conversa. Amb l’excusa de condimentar aquest volàtil comprava cada setmana una ampolla de conyac que compartia secretament amb la seva filla. Una altra dona, que també tenia secrets per compartir, era la Montserrat. Amb el pretext d’explicar  la passejada de noces a Saragossa acabava sempre parlant de les excel·lències amatòries del seu marit difunt.

 

 A excepció de la Carmeta, que es passava bona part del dia a la casa, les altres dones de negre hi acudien  de manera intermitent. Tres o quatre  vegades a la setmana es trobaven per jugar a cartes. Moltes nits d’estiu treien les cadires a la porta de la botiga per parlar de gallines, d’herències, d’adulteris i de malalties. A l’hivern s’aprofitava la vetllada per pelar ametlles, ventar olives, retallar paperets per guarnir ciris i apedaçar les plegadores de lli o els sacs d’espart. Un escenari, presidit per un braser i una llum de 40 wats, on les activitats agrícoles no aconseguien esborrar l’aire menestral de la casa.

 

Hi havia, però, tres moments de l’any on la presència de les dones vestides de negre es feia imprescindible: els dies de fira en què  els caps de casa, dedicats exclusivament al negoci familiar, deixaven la reraguarda sota la seva responsabilitat; per la Festa Major, quan es reunia tot el clan familiar i no paraven de cuinar i servir;  i, finalment, en els batejos, comunions, casaments i enterraments, quan la casa s’omplia de parents i amics que havien d’atendre.

 

En gairebé totes aquestes festes o esdeveniments les dones de negre actuaven amb una gran discreció. Com ombres fugisseres, apareixien i desapareixien de les diverses estances de la casa per esmunyir-se ràpidament cap a la cuina. A partir del brogit que sortia d’aquest espai es podia conèixer les característiques de cada esdeveniment familiar. Els sons de la cuina marcaven, a l’igual que ho feien els tocs de les campanes, el tipus de celebració: quan es tractava d’una defunció de l’interior de la cuina brollava un cadenciós xiuxiueig acompanyat d’un dring de culleretes i tasses de cafè;  quan es preparaven els àpats de Festa Major la rítmica cocció de les viandes quedava ofegat per l’estrèpit metàl·lic de coberts i cassoles; en temps de fira el moviment continuat de les portes modulava  la remor de les converses.

 

Però aviat les portes van deixar de grinyolar i els armaris es van omplir d’estovalles, cassoles, plats  i coberts sense utilitzar.  Tot va començar a canviar molt de pressa. El país encetava una dècada on les dones endolades  no hi tenien cabuda. Conscients que hi feien nosa  es van anar retirant poc a poc de l’escenari. Primer va ser la mestressa i poc temps després la Carmeta. Molts anys més tard, els fills de la casa van descobrir que el paradís perdut de la infància havia estat habitat per la Carmeta i altres dones de negre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vist: 1233

Nou article del Sisco Farràs " FRANCISCO ROS FARRÉ (1889 - 1965) L’IMPOSTOR (2) "

 

FRANCISCO ROS FARRÉ  (1889 - 1965)  L’IMPOSTOR  (2)

 

 

Carrer que conduïa a l’era dels germans Ros                                         Fotografia: Jordi Ubach

 

 

 

 

Quan l’agost de 1933 va morir Donya Blanca  el boig de Durro va quedar sota la custòdia del seu germà Francisco, un home silenciós, gris i malhumorat. Mentre el país, en mig de banderes i ideals, embogia progressivament, els dos germans es van atrinxerar  dins d’un diminut  territori format per una casa, una era, un carrer no transitat i una font amb safareig. Des de l’interior d’aquella inexpugnable fortalesa observaven impertèrrits la resplendor de l’incendi. Un incendi que havia invertit l’ordre de les coses. En el temps de les casulles els feligresos s’escandalitzaven quan el cos desgavellat de l’Antonio travessava  com un llamp la nau sagrada del temple; ara, en canvi, acceptaven en silenci  l’entrada a l’església de rucs carregats amb garbes. Abans de la catàstrofe la gestualitat obscena del boig davant de les imatges religioses era una mostra de deliri; ara el sentit comú estava representat per un sagristà que asclava els retaules i convertia els braços i les  cames del Sant Crist en buscalls. Abans la bogeria era considerada una perillosa patologia i ara havia esdevingut un senyal de realisme i de supervivència. Des de la mateixa obertura  on Donya Blanca pentinava al seu fill,  els dos germans observaven perplexes el cataclisme. Aquesta vegada l’escena, retallada en el marc de la finestra, passava desapercebuda per a tothom.

 

Durant els anys que va durar la tragèdia el  llençol que cobria l’Antonio es  va anar esfilagarsant fins convertir-se en un manoll de cassigalls.  El 23 de març de 1943 el boig de Durro moria als 57 anys. Sense saber-ho el poble havia perdut el boig perfecte. Un boig de fireta, pacífic i inofensiu,  que havia representat tots els papers de l’espectacle: el monstre de les tres cames, el fantasma esmunyedís, l’eremita bíblic, l’home catatònic, la reencarnació de Jesucrist, l’il·lusionista que practicava l’escapisme, el mag capaç d’encendre l’aigua beneïda, i, sobretot, el mirall còncau on es reflectien les imatges deformades dels veïns. L’espectacle s’havia acabat quan més es necessitava. Es feia imprescindible escriure una altra obra, muntar nous decorats  i buscar un altre actor.

 

Pel que fa al contingut de l’obra, els espectadors sorgits del desastre exigien un nou argument construït amb els ingredients de sordidesa i brutalitat que van caracteritzar la postguerra. Una trama tràgica on la misèria humana i moral de l’època triomfés per sobre del grotesc vodevil del període anterior.  Els escenaris, en canvi, podien seguir sent els mateixos on havia actuat el boig de Durro: una casa protegida per l’ombra del campanar,  uns exteriors amb una font i una carretera, un carrer sense sortida, un pati interior obert al públic, unes finestres i balcons on es filtraven ombres incertes i, finalment, un bagul on es guardaven el secrets de l’estrip.

 

Respecte a l’actor, tothom va tenir clar que  Francisco Ros, malgrat no estar boig, posseïa totes les característiques familiars i personals per continuar l’obra del seu germà. Fins aleshores, la seva vida havia estat insubstancial, desproveïda de cap interès. Lligat estretament al pare, amb el qui compartia el caràcter sorrut i feréstec, havia passat la joventut esgarrapant la terra. L’únic digne de destacar de la seva biografiava tenir lloc durant el servei militar. Segons la versió popular va aconseguir sobreviure , de manera miraculosa, en una de les batalles més mortíferes de la guerra d’Àfrica. Ell, però, sempre va sostenir que havia estat escolta personal del rei i, conseqüentment, membre de la Guàrdia Reial. Un altre tret del seu caràcter era la profunda aversió que sentia per qualsevol màquina, aparell i vehicle que irradies algun tipus de lluminositat o que funciones amb mecanismes articulats o elèctrics. En aquest sentit es mostrava especialment bel·ligerant amb la bicicleta i la ràdio. Al morir el pare, l’any 1923, el seu caràcter, taciturn, desconfiat i esquiu, s’accentuà.   La seva vida pública es limitava a transitar pels camins enganxat a la cua del ruc que el portava del corral  al tros i del tros a l’era. El protagonisme de la mare i el germà petit l’havien fet gairebé invisible.

 

 Aquesta invisibilitat va ser un factor important per agafar el relleu familiar. Les generacions nascudes durant la immediata postguerra van créixer pensant que aquella  persona solitària, geniüda, esquerpa i vestida com un captaire, era l’autèntic boig de Durro. D’aquesta manera, sense adonar-se’n i sense voler, el Francisco va suplantar la personalitat del seu germà. Però, a diferència del boig perfecte, que havia representat els papers més lluïts de l’espectacle, l’impostor  va ser relegat a la barraca de fira on es practicaven totes les modalitats de tir al blanc. Els joves avorrits i cruels de la postguerra el van convertir en el destinatari de tot tipus de burles i escarnis: apedregat mentre cagava a l’era, agredit físicament quan tornava a casa les nits de restriccions elèctriques, insultat grollerament mentre abeurava el ruc a la font de Soldevila. Mentrestant, les autoritats locals s’inhibien quan denunciava les burles o la desaparició del seu bé més preat: un carro de dues rodes de fusta que aparcava davant de casa.

 

Quan l’any 1965 va morir es va  obrir el bagul que havia d’explicar el desenllaç de la història. En lloc dels títols de propietat del Palau de Cristall i  de les fotografies del capellà amb el rei carlí, hi van trobar un uniforme militar de la Guàrdia Reial i un feix de bitllets de la República.

Vist: 1306

Nou article del Sisco Farràs "ANTONIO ROS FARRÉ (1885 - 1943) L’APRENENT DE BOIG (1)

ANTONIO ROS FARRÉ (1885 - 1943)

 

                                                                          L’APRENENT DE  BOIG (1)

 

Fotografia: Retaule del Roser cremat els primers dies de la Guerra Civil.

 

A diferència de la medicina i la psiquiatria moderna, les societats tradicionals tenien molt clar quins eren els quatre fonaments de la bogeria:  malalties mal curades, amors turmentats, lectures pernicioses i pors covades a l’ombra de la religió. La primera causa, provocada per factors externs que no es podien controlar, era la menys vergonyosa i estava socialment acceptada. Així, quan una persona desenvolupava un comportament extravagant o mostrava símptomes de desequilibri mental els familiars argumentaven que una epidèmia de tifus, uns aires putrefactes o unes febres desconegudes li havien devastat el cervell. Els altres tres factors que originaven la follia tenien l’empremta de la culpa. Una conducta pecaminosa o inapropiada  era la causa de la pertorbació. Quan el malalt mental era una dona s’acostumava a atribuir el deliri a passions inconfessables, amors prohibits, buidors sentimentals i ruptures traumàtiques. Les ànimes solitàries que intentaven buscar en els llibres els secrets de l’existència o que  pretenien robar als déus el foc sagrat del coneixement també estaven irremissiblement abocats a la demència. Finalment, hi havia els llunàtics que, obsessionats amb el pecat, la mort i el foc etern, predicaven la imminent  arribada de la fi del món en mig d’escenes apocalíptiques.

 

A Salàs, com a la majoria de pobles petits, hi vivien persones que havien perdut el cap per alguna d’aquestes causes. La Carmeta, que parlava sola i s’agenollava pel carrer amb els braços en creu resant parenostres i avemaries, havia tornat de Barcelona amb la ment atribolada. Segons els familiars la causa havia estat unes febres mal curades. Els veïns, en canvi, ho atribuïen a un desengany amorós. Pel que fa a la vella de la Paula, ningú sabia clarament què li havia passat. Portava 30 anys sense sortir de casa. La canalla, des d’una finestra  que donava a la seva habitació, mirava el seu cos estirat al llit i embolcallat amb un garbuix de  teles blanques. Semblava una mortalla. Algunes vegades s’aixecava i de l’interior d’una penombra densa emergia un rostre extremadament pàl·lid. L’actitud mil·lenarista estava representada per un vell de casa el M. que vivia en una era allunyada del poble i que anunciava l’arribada de la fi del món en forma de boles de foc.

 

Al marge d’aquests casos,  a Salàs la demència sempre va estar associada a un nom  propi: Antonio Ros Farré, conegut popularment com el boig de Durro. Els seus pares provenien de dues branques familiars absolutament  oposades. El pare, l’Antonio, era un home, alt i ressec, que es passava el dia treballant la terra. La mare, la Maria, era una dona grossa,

malaltissa, fantasiosa, que gairebé no sortia de casa. Les fantasies de la Maria s’alimentaven de genealogies obscures, d’herències fabuloses i de  personatges romàntics que anaven en gòndola i habitaven fastuosos palaus de Venècia. Segons explicava, un avantpassat seu, mentre treballava a la verema al sud de França, va conèixer la filla del Duc de Venècia. Es van casar i com a dot la noia  va rebre el Palau de Cristall. Una altra branca familiar estava representada per un capellà carlí que havia fugit amb Carles VII a l’exili venecià del Palau de Loredan. Pel que sembla Donya Blanca, que així era com anomenaven a la Maria, guardava en un vell bagul els capítols matrimonials del seu parent aristòcrata juntament amb la foto del capellà al costat del rei carlista i el seu gos.

 

Amb tots aquests antecedents no era d’estranyar que  l’Antonio Ros creixés  amb els atributs d’un príncep: alt, ulls clars, cabells rossos i rinxolats, faccions fines i un esquelet fràgil com la porcellana. Mentre el pare observava la creixença del fill com aquell que veu pujar un xop,  la mare s’imaginava l’hereu navegant pel Gran Canal  convertit en duc de Venècia. Uns fets inesperats, però,  van capgirar els seus plans. De sobte en la  biografia de l’Antonio  hi van confluir les quatre fonts de la bogeria: una meningitis  mal curada, un amor truncat, llibres mal digerits i una església omnipresent.  En poc temps l’aprenent de príncep va abandonar capes i oripells i es va cobrir el cos amb una borrassa de lli cru. Fes fred o calor sempre més va anar descalç i esparracat. Uns parracs que no aconseguien dissimular una nuesa que sovint mostrava en tota la seva plenitud. El canvi físic va anar acompanyat d’un profund desgavell mental. De cop i volta, començà a comportar-se de manera extravagant, adoptà una actitud esquiva i es tancà en un mutisme absolut, inescrutable.

 

 Les seves dèries estaven relacionades amb l’església, l’aigua i el foc. Els matins, a l’hora de l’ofici religiós,  entrava a l’església, es mullava la mà amb aigua beneïda, realitzava estranyes gesticulacions davant del retaule del Roser,  travessava com un fantasma la nau central del temple i sortia per la porta petita que donava al carrer de Bon Jesús.  Algunes vegades, sobretot en cerimònies religioses assenyalades, dipositava una mosta de brases enceses dins  la pica d’aigua beneïda. L’ebullició de l’aigua provocava un sorollós borbolleig que es barrejava amb el dring de la campaneta que l’escolà tocava en el moment de la consagració. La gent es girava i descobria les tènues restes del fum i la vaga ombra d’un llençol. 

 

 Quan sortia de l’església es  dirigia a la font de Soldevila on, gairebé despullat del tot, es rentava. Finalment s’esmunyia per un carreró que donava a una era de la seva propietat. La resta del dia se’l passava tancat a casa o deambulant pel pati de l’era. A l’interior de la casa s’asseia a una cadira i es quedava llargues estones quiet, immòbil, absent.  La mare aprofitava aquells instants per  pentinar-lo. Des de la Plaça de l’Església, l’escena, retallada en el marc de la finestra, tenia tot l’encant d’una pintura intimista penjada al mig de la façana.

 

L’últim dia de juliol de 1936, tres anys després de morir Donya Blanca, el boig de Durro observà des del balcó de casa seva com es cremaven els  retaules de l’església. Aleshores s’adonà que, al llarg de la seva vida, havia estat un simple aprenent de boig, un pobre il·lús que només havia intentat posar foc a l’aigua beneïda. Els autèntics bojos vagaven pels carrers i, amb gran professionalitat,  havien aconseguit incendiar el país sencer.                                                                                            

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vist: 1799

Nova entrega del Sisco Farràs amb l'article ' MARIA FARRÉ PORTET (1881-1976) EL SECRET DE LA PANOTXA

MARIA FARRÉ PORTET (1881-1976)

 

ELS SECRETS DE LA PANOTXA

 

(Cromo de la col·lecció “Els tres pèls del diable”)

 

El dia que la Maria es va quedar completament calba estava a punt d’encetar-se un nou segle. Una estranya malaltia arrasà tots els pèls del seu cos. Quan es va veure amb el cap arrodonit com una carbassa es negà a sortir de casa. Durant molt de temps es va dedicar a buscar materials per confeccionar una perruca. Primer ho va provar amb fibres vegetals.  De petita havia aprés, a classe de costura, a cosir llençols de cànem i camises de lli. Tanmateix, els fils d’aquestes plantes eren massa gruixuts i el trenat blanquinós, col·locat sota el mocador, resultava d’una aparatositat excessiva. També  va intentar teixir-la amb llana però el resultat encara va ser més decebedor: la perruca adquiria una flonjor arrissada que li donava un aire grotesc. Fins i tot va experimentar  amb teranyines, una secreció fràgil i delicada que resultava impossible de tramar. Una tarda, però, va aparèixer el seu pare amb un feix de blat de moro sota el braç. Amb els fruits femenins d’aquell cereal, formats per finíssims fils d’un pam de longitud, es va fabricar la primera perruca. Per fi podia tornar a sortir al carrer.

 

Després d’un breu període de temps, on va conviure amb mirades encuriosides i comentaris sorneguers, la gent del poble s’acostumà a la nova imatge de la Maria. Del seu nou aspecte cridava l’atenció l’absència de celles i pestanyes i, sobretot, la presencia del mocador que li servia per fixar la perruca al cap. Era l’única jove que portava una peça de roba que estava associada a la vestimenta de vídues i dones grans. Malgrat aquestes dificultats la Maria va trobar un bon home, es va casar i, en mig de treballs i penúries, va fer créixer a cinc fills. Les mateixes penúries que van empènyer a quatre d’ells a emigrar a terres més fèrtils.

 

La feina diària, la marxa dels fills i l’alopècia van envellir prematurament a la Maria. Encara que tardaria molts anys en enviudar un bon dia va decidir  vestir-se de negre. La indumentària endolada li va canviar la silueta. Les faldilles amples, plenes de plecs, llargues fins als peus, juntament amb successives capes de roba de llana, gruixuda i fosca, que li cobrien el tronc, van eixamplar  i tornejar el volum del seu cos amb unes formes suaus i dolces que recordaven els càntirs de ceràmica negra de Verdú. Al voltant del mocador negre, amb que es fixava el manyoc de cabells de panotxa,  emergia un rostre ovalat, finíssim, llis, d’un groc esvaït, com de persona malalta. De les faccions de la cara destacaven els ulls, blaus, petits, enfonsats, d’una vivacitat extraordinària. Una vivesa que s’accentuava per l’absència del subratllat obscur de celles i pestanyes.

 

Fins la seva mort, la Maria no va parar de treballar. Tot el dia traginava per camps, horts, corrals i cases. Quan anava al tros, observava amb atenció com els cabells del blat de moro maduraven i canviaven de color. Al germinar irradiaven un color verdós clar. Poques setmanes després adquirien una tonalitat vermellosa que s’esvaïa progressivament fins transmutar-se en un groc esmorteït. La maduració culminava al novembre, en el moment de la collita, amb  una coloració d’un marró terrós. Aquestes transformacions del cereal, que copsava dia a dia,  li provocaven estranyes reflexions. A vegades pensava que els canvis de color dels pèls de la panotxa seguien més fidelment els dictats de la naturalesa que les variacions  cromàtiques dels cabells de les persones. De seguir el cicle del panís, els humans, al llarg de la vida, haurien de canviar quatre vegades el color dels cabells: a la primavera haurien d’adquirir el color verd de la creixença, a l’estiu l’esclat vermellós de la joventut, a la tardor el to groguenc de la maduresa, i a l’hivern la foscor ombrívola de la senectut. A partir d’aquestes disquisicions es preguntava sovint perquè, al quedar-se sense cabells, va escollir una perruca fosca quan  hauria pogut triar els colors de la joventut o de la maduresa.

 

En mig d’aquestes estrafolàries cavil·lacions, la presència d’una cagarada de ruc al mig del camí l’ha feia retornar a la realitat quotidiana. Aleshores s’aturava, es baixava del cap un petit cabasset i recollia amb una paleta els excrements que, al final del trajecte, espargia pel camp. Quan tornava del tros parava a l’hort a recollir fruites i hortalisses que, a l’arribar a casa, seleccionava curosament: albercocs per assecar-los  al sol i vendre’ls en temps de fira, herba pels conills, enciams per sopar, bitxos per portar al mercat de la Pobla. El dimecres de mercat s’aixecava molt aviat, es carregava una panera de bitxos al cap i enfilava la carretera amb pas segur, pausat, solemne. Mentre caminava teixia, amb dues agulles de fer mitja, gruixuts jerseis de llana. Llevat de la vestimenta negra l’escena tenia tot el sabor d’una estampa africana. 

 

Al marge de la feina agrícola, la Maria acudia també a algunes cases del poble a realitzar feines domèstiques: fregar plats, desplomar gallines, controlar el foc, pelar ametlles, sargir mitjons, tenir cura dels nens. L’especial predisposició que posseïa per exercir aquesta darrera activitat provenia de la seva portentosa memòria i de les seves excepcionals dots de narradora. De jove havia aprés, del rector del poble i d’alguns  llibres escolars, un reguitzell impressionant de contes, cançons, endevinalles, romanços i refranys, que explicava amb una cadència i entonació extraordinària. Asseguda a una cadira la seva figura recordava un mestre oriental, una mena de Buda arrodonit i afable, que relatava històries fabuloses poblades de personatges fantàstics: la noia que, mentre collia violetes, va veure passar l’amor; la donzella que brodava un mocador al costat del mar; la reina que confonia el cantar del Conde Olinos amb els udols d’una sirena; el patge Gerineldo enamorat d’una infanta...

 

Era, però, en el conte dels germans Grimm “Els tres pèls del diable” on la  capacitat narradora de la Maria es feia més evident. Els nens, arrapats a les seves faldilles, seguien bocabadats un relat que tenia com a escenari principal els plecs de les faldilles de la mare del diable on el protagonista, transmutat màgicament en un ésser minúscul, s’havia amagat per escoltar les respostes que el maligne declamava cada vegada que la seva mare li arrencava un pèl. A cada resposta es desentranyava un secret que, al final del conte, servia per salvar la vida del personatge principal. Ella, que s’havia quedat sense cabells de joveneta, també havia aconseguit sobreviure gràcies a conèixer els secrets dels pèls de la panotxa.

 

 

 

Vist: 1620

nova entrega del Sisco Farràs 'ANTONI VIDAL PLANCHERIA (1913 - 1991)

 

ANTONI VIDAL PLANCHERIA (1913 - 1991)

 

PER VOSTRA PASSIÓ SAGRADA...

El Tonet d’Hortoneda era un home d’estatura normal, sec i eixut com un buscall d’olivera centenària. Del seu rostre destacava un nas afilat, unes orelles peludes i una boca petita que, quan reia, mostrava una dentadura devastada. Sota els ulls li penjaven unes bosses arrugades en forma de quadrícula perfecta. La pell, resseca i solcada, tenia  color d’ametlla torrada. Vestia sempre amb espardenyes, pantalons de vellut negre i camisa cordada fins el coll. Caminava de manera distreta, nerviosa, amb constants canvis de ritme. A vegades, després d’una acceleració sobtada, s’aturava a escrutar detalls  d’un paisatge agrari i urbà que coneixia a la perfecció. La seva figura recordava el prototip d’àrab que sortia als llibres de text per il·lustrar les races del món.

 

Tots els treballs que va realitzar al llarg de la seva vida estaven relacionats amb la terra. De jove va contribuir, amb un pic i una pala, a foradar els túnels del ferrocarril, en el tram Tremp-Salàs. Durant els anys 50 va treballar a les mines de carbó de Sossís i en una bòvila de la Pobla que fabricava  totxos i teules. Sempre que podia anava al tros a llaurar, fangar i cavar ceps. Segons les seves teories aquestes quatre activitats  havien estat fonamentals per l’evolució de la humanitat: remoure la terra per fer créixer els aliments, fabricar les peces bàsiques per construir parets i teulades, tenir a l’abast combustible per escalfar-se i, finalment, obrir camins per traslladar i comunicar  la gent. Tots els altres oficis i descobriments no tenien la menor importància. L’home podia viure despullat i sense escoltar la ràdio, però no podia subsistir sense el menjar, la casa, l’escalfor  i els camins.

 

Al marge d’aquestes activitats professionals, el Tonet tenia tres preocupacions vitals que el corsecaven per dins i li provocaven un neguit indescriptible: la religió i els capellans, les relacions d’amor i odi que mantenia amb diverses poblacions i la meteorologia. Els seus monòlegs sempre giraven al voltant d’aquests tres temes que es repetien  constantment. Parlar amb ell era com quedar  atrapat dins d’una sínia plena de paraules i anècdotes que, de manera circular, apareixien i desapareixien diverses vegades al llarg de la conversa.

 

La seva principal obsessió no era la religió com a problema existencial sinó la relació que mantenien els capellans amb la moral catòlica. Abans d’entrar a jutjar el comportament del clergat, recordava, amb evidents signes d’excitació, els components de la flamarada que,  l’agost de 1936, van matar molts capellans. Després, es dedicava a enumerar les virtuts i els defectes de tots els eclesiàstics que havia conegut.

 

Amb mossèn E., un bon home que es relacionava amb les classes baixes, sempre acabaven parlant de camins:

 

- Vos que sou d’Hortoneda: Hi ha bon camí per anar-hi?    

- ¡Tst!... si cau un roc, us podeu despenyar amb el cotxe i no us trobarien pas.

 

Tret d’aquest capella i de mossèn J., una altra bona persona que mai es posava amb ningú, no podia veure la resta de sacerdots: el capella de C. era un desgraciat que no el volien enlloc; el de casa M., gros i greixós, el van desterrar 12 anys a un poblet molt petit; un altre capella de S. cridava sempre Dones¡ ja heu fet el sopar? Dones¡ ja heu fet el mandongo?, mentre es passava el dia passejant amb un breviari negre entre les mans. Alguns d’aquests comentaris els podia repetir dues o tres vegades al llarg d’una conversa, que acabava sempre amb l’expressió de la religió no se’n viu.

 

Els habitants de la Pobla, Tremp i Barcelona eren els protagonistes de la segona gran dèria del Tonet. La comparació entre la gent de la Pobla i Tremp era un dels seus temes preferits. Dels primers en parlava sempre negativament: són gent de missa i de taverna; els diumenges, tots s’afolquen a l’església; porten la boina vermella dels requetès…

 

L’animadversió contra la Pobla, provocada per un conflicte laboral mal resolt, s’accentuava quan començava a lloar les virtuts de la gent de Tremp:  la gent de Tremp també va a Missa, però no s’hi afolquen; es veu més ciutat; a Tremp no porten boina vermella…

 

Aquesta seguretat de judici, que manifestava al parlar dels dos pobles veïns, contrastava amb la relació contradictòria que mantenia amb Barcelona i els seus habitants. Una vegada a l’any, normalment a l’arribada dels primers freds, decidia anar-se’n a Barcelona a buscar ambient. Els dies abans se’l veia deambular pel poble, solitari i sense ganes de xerrar, mastegant una estranya barreja de renecs i sonores onomatopeies que acompanyava amb un seguit d’escopinades expulsades de manera brusca i intermitent. Quan, al cap d’una o dues setmanes, tornava de la ciutat no parava de menysprear el model de vida urbà i d’enaltir la vida del camp: a Barcelona no s’ho passen tant bé com sembla; aquí sí que s’hi està bé, pots anar al tros i sembrar espàrrecs i cols; al poble vas on vols,  fas lo que et dóna la gana i ningú et diu res… Aquesta darrera afirmació li donava arguments per banyar-se despullat a l’embassament. Quan algú li recriminava la seva actitud contestava emprenyat:

 

- ¡Pss!... jo estic al meu poble i  fai lo que em sembla.

                                                

El tercer gran motiu de conversa del Tonet era la meteorologia. Tenia fama d’encertar  les escasses tempestes que provenien d’Hortoneda però errava les previsions quan el núvols procedien d’Aragó. Sempre que fallava  la predicció donava la culpa al vent de port que, de manera sobtada, canviava el rumb dels núvols. Igual passava amb la vida de les persones: era imprevisible com el temps. Aquests comentaris demostraven la seriositat amb que es prenia la meteorologia. Qualsevol broma o  conversa banal sobre el tema podia rebre una resposta enfurismada:

 

- Sembla que fa bon temps, Tonet?

- I de què collons et queixes, que vols que faigue fred? ¡Tst !... 

 

La vellesa va empetitir lleugerament el Tonet. L’encongiment del seu cos es manifestava, sobretot, quan s’asseia als bancs de la Solana. Ocupava el mínim espai possible. Col·locava una cama sobre l’altra i  es recolzava la mandíbula amb el puny tancat de la mà dreta. Semblava un llangardaix cargolat, assecant-se al sol de la tarda. A l’aixecar-se, estirava els braços, es posava les mans als ronyons i observava els núvols. Després, començava a caminar tot cantant:

 

                   Per vostra passió sagrada

                   adorable al redemptor…

 

 

Vist: 2052

Identifica´t or Registra´t

Registra´t

Registre d'usuari
UK Bokmakers ArtBetting.net - Bookmakers reviws.
Read more for Ladbrokes the UK bookmakerLadbrokes Registration - full information
Bokmaker Number 1 in uk William Hill Registration WH