A+ A A-

Article d'opinió de la CUP del Pallars Sobirà sobre el tancament de la Biblioteca de Sort

Ni un dia més sense biblioteca


Des de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Sort volem expressar la nostra preocupació pel tancament de la biblioteca i l'opacitat i mala gestió amb que s'està tractant. Per això denunciem que:
• La Biblioteca de Sort va tancar les portes el dijous 19 de març, sense data d'obertura del nou local provisional, deixant sense servei al municipi i a la comarca. 
• L'Ajuntament de Sort està tractant la qüestió amb molta opacitat i  improvisació, informant només del tancament el mateix dia i a través del pregó, sense publicar encara cap informació ni a la pàgina web ni a les xarxes socials.


• No s'ha anunciat en cap moment quan durarà aquesta situació ni quan
tornarà a estar operativa la biblioteca.
• El Govern Municipal està incomplint amb el compromís que va prendre per unanimitat en sessió plenària del 12 de febrer a partir de la moció impulsada per la CUP Sort. L'Ajuntament ha de garantir la prestació dels serveis i recursos de la biblioteca als ciutadans i ha de vetllar per la transparència i la celeritat en totes les gestions referents al trasllat de la biblioteca. 


Des de la CUP Sort exigim que durant les properes hores es posi en  coneixement públic la situació del nou local provisional que ha d'allotjar la biblioteca, el termini que romandrà tancada, i s'actuï amb la màxima rapidesa i eficiència per no deixar ni un dia més a la població sense servei.

Vist: 1036

Article d'opinió ' El Pallars, terra de corder. 'per Víctor Orrit

El Pallars és un territori ric i divers en producció agroalimentària. A partir d’un procés de participació engegat per l’Ajuntament de Tremp i amb el suport del Servei Català d’Ocupació, l’any 2011 va néixer el projecte Al teu gust, aliments del Pallars. Es tracta d’una plataforma que aplega   una seixantena de productors i una vintena de restauradors i té la finalitat de posar en valor els productes del Pallars i promoure’n el consum.

 

En el marc d’aquesta iniciativa i per dotar el projecte d’un emblema representatiu del conjunt dels productes, l’any passat l’Ajuntament de Tremp va signar un conveni de col·laboració amb la Fundació Alícia (Alimentació i Ciència) que tenia com a objectiu, entre altres, fixar les bases per dur a terme un programa de valorització gastronòmica del Pallars Jussà. El treball es va desenvolupar al llarg de diversos mesos en els quals es van entrevistar productors, restauradors i experts de la comarca, per tal de conèixer les característiques del territori i aquells aspectes que podien contribuir a posicionar la gastronomia del Pallars Jussà.

Després de treballar amb diferents empreses i entitats, el passat mes de novembre  es van presentar els resultats i algunes propostes d’accions que relacionaven estretament el patrimoni agroalimentari de la comarca amb el consum de la carn de corder. I d’aquí ha acabat sorgint la proposta d’impulsar el corder com a emblema del Pallars: Pallars, terra de corder.

L’ovella és un animal molt característic de la muntanya. El Pallars Jussà és la comarca on hi ha més caps d’ovella productiva, aproximadament uns 50.000, i destaca la presència d’una raça autòctona del territori, la xisqueta. Aquesta dada ja és motiu suficient per entendre la força del corder com a marca del Pallars, però són més els motius que validen aquesta afirmació. En aquesta comarca els ramats d’ovelles són una peça clau en la configuració del paisatge i la manera de viure de molts dels seus habitants. Malgrat els canvis de maneig, la cria de corder fixa la població i ho fa encara de manera molt arrelada a la tradició, conservant les costums de vinculades a la cria, cura i processament del corder, avui encara vives i en estat pur (la baixada dels ramats, la xolla de les ovelles, cardar la  llana, etc.).El corder també és cultura gastronòmica: el receptari tradicional pallarès està farcit d’elaboracions amb corder en què destaca la girella com una icona i producte característic dels dos Pallars i l’Alta Ribagorça.

No hem d’oblidar que actualment hi ha altres projectes i iniciatives en territoris veïns, als quals Al teu gust, aliments del Pallars, amb la proposta Pallars, terra de corder, vol sumar-se. Tots ells es dirigeixen a fer visible el potencial d’aquestes comarques en relació al corder, són, per citar alguns exemples: la Fira de la Girella, del Pont de Suert; l’Obrador Xisqueta o l’Escola de pastors, del Pallars Sobirà.

Així, per què reivindicar el corder en aquests moments? Doncs perquè des de fa uns anys cap aquí, malgrat la qualitat organolèptica de la seva carn i les seves virtuts culinàries i la seva força en la tradició, ha minvat molt el consum de la seva carn, no només a Catalunya, també a Espanya i a la Unió Europea. L’explicació és el seu preu que no el situa entre les carns més barates; la producció té més d’artesanal que d’industrial ila seva cuina necessita certa dosi de saviesa i elaboració. La combinació d’aquests factors ha fet apartar dels menús quotidians el corder que configura una part de l’economia pirinenca i que ha conformat part del nostre caràcter i país. Davant d’aquest problema i de forma conjunta, la Unió Europea, l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya, a través del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, han llençat una campanya amb l’objectiu de frenar aquesta davallada, tot fent divulgació, mostrant noves formes de tall, etc. L’Ajuntament de Tremp, municipi on s’ubiquen diferents productors, aprofitant la plataforma Al teu gust, aliments del Pallars, es vol posar al costat d’aquesta iniciativa intentant ajudar el foment d’una carn tant vinculada a la nostra terra.

D’aquesta manera, el proper dimarts 24 de març, amb la presència de l’Hble. Sr. Josep M. Pelegrí, conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, tindrà lloc una jornada adreçada especialment a productors i restauradors per mostra noves formes d’especejament i de cuina, i més endavant també celebrarem, amb la col·laboració del sector productiu un tast popular on es podran degustar diferents elaboracions d’oví.

Vist: 1156

Article d'opinió de Josep Leco "Lo Manolo"

LO MANOLO", era un home que arreglava bicicletes al numero19 del Passeig..... (relat en 5 capítols del llibre "La bossa de brossa jlc. Edicions Garsineu"). Foto facilitada per la Conxita Rius i l'Antònia Bonet.


"Es tracta d’una població de terra endins, de poc terme i no gaire més de cinc milers d’habitants, amb galons de ciutat i de capital de comarca que li atorguen una idiosincràsia rellevant. De fet, la petita ciutat és el centre econòmic, cultural i hospitalari de les contrades situades en una cinquantena de quilòmetres a la rodona i, en el sentit del nord, fins a cent i tot. La gent coincideix en què el cor i la nineta dels ulls de la població és el Passeig: el punt de negoci, d’esbarjo i de contemplació. 


El Passeig és d’unes proporcions tres vegades més grans que la resta de carrers, té el nom de rambla i el pendent de quan arreplegava les aigües de pluja i les enviava cap al barranc. La part central és ampla i luxosa escortada de parterres i dues fileres de plàtans centenaris; als costats les vies pels vehicles, les voreres i els edificis; a les plantes superiors hi ha els habitatges i a les plantes baixes, serveis per a tot i negocis i botigues de tot.

Entre setmana i a les hores de la feina, el Passeig estàcom adormit i només s’hi pot trobar alguna mare jove passejant les criatures, algun vellet assegut, que mira les mares joves, i persones que creuen d’un costat a l'altre, ja que el brogit del treball discorre per les voravies i altres indrets de la població.

Després de la mitja tarda i els dies festius o de mercat el Passeig es transforma en la vena principal de la població.
Sobre el Passeig plana una llegenda que li atribueix poders màgics i sobrenaturals. Diuen que és el lloc que foragita els mals averanys del destí de les persones i, per contra, afavoreix els bons auguris. La constància en passejar-hi, amunt i avall i de punta a punta, propicia les bones noves i assegura que els enamorats arribin a bon port. El Passeig ha estat el punt del primer encontre de totes les parelles matrimoniades i no matrimoniades: un distingit passi-ho bé entre persones desconegudes que anaven en direcció contrària, una mirada equívoca, un mocadoret perdut, una ensopegada en deixar i prendre una cadira, una presentació de parents de parents, un puntejar a destemps a la sessió de sardanes i altres situacions semblants foren la guspira que va encendre l’enamorament.

 El Passeig és l’escenari on es representen els actes de les més belles històries d’amor sota l'advocació d’en Cupido i els auspicis de saberudes alcavotes que nien damunt els arbres i especulen sobre l'aparionament dels incautes.
Una de les botigues senyeres del Passeig és la del numero dinou, que es dedica a la venda i reparació de bicicletes. La botiga està en boca dels veïns perquè les bicicletes, després d'omplir l'espai interior, han sobreeixit al carrer.

El senyor de les bicicletes, víctima del desordre i del semenfotisme, ara treballa a cel obert, a la vorera, perquè a dins de la botiga no s’hi pot fer res. Entrar una bicicleta en aquell magatzem caòtic és una empresa difícil i treure'n una de particular és una missió impossible o, si més no, una odissea. Els vianants se li queixen que les bicicletes han envaït la vorera, que la vorera és de tothom, que no es pot transitar. Ell, tocat en el voraviu, s'emprenya i amb un to de tenir raó diu que cada bicicleta és una història que només ell coneix i que no pot llençar-les; i que la solució tampoc és una botiga més gran. Quan plou, no li queda altre remei que deixar ploure i deixar de treballar i anar corrents a aixoplugar-se a casa.

 

Foto  rekalles

"LO MANOLO". Capitol 2/5. del llibre "La bossa de brossa jlc. Edicions Garsineu. (El Capitol 1/5 ).
"....... Ell es diu Manolo, el seu nom es pronuncia amb les os obertes del català de ponent. És un home de complexió forta i carregat d’espatlles, granadet, de fesomia agradable i masculí segons els cànons. I pelut en abundància; el seu cos està sembrat de pèl pertot arreu: cabell negre i poderós pentinat amb clenxa i tupè, barba forta, celles ben poblades, un coixí de pèl a l’esquena i al pit, i pèl a les extremitats i a tots els orificis i les cavitats del cos. Del seu aspecte destaquen, a més a més, unes mans rabassudes acabades en unes ungles ben retallades, una mirada de fons d’ull de qui no es conforma amb el que veu i un somriure trencat i altiu que, a pesar seu, mostra un fons tendre i vulnerable. És una persona pacífica i de principis, contradictòria com totes les persones sensates, a qui avorreix allò que és trivial, ordinari i que no va més enllà de ser pràctic. Els vilatans li reconeixen un tarannà de bonhomia i, més de quatre, un tarannà enribetat d’unes maneres una mica eixutes i rigoroses. A la feina sempre duu una granota blava amb sivelles i va despitralat a l'hivern i a l'estiu.

Quan està sol es mou amb molta desimboltura amb les bicicletes, perquè coneix de sobres el treball que fa, però quan hi ha persones pel mig li surt tot a l’inrevés. No encaixa bé les petites contrarietats del treball i del tracte amb les persones, no troba el moment de cobrar perquè li fa vergonya posar el preu i haver de donar explicacions. Si li fan alguna pregunta que ell considera òbvia o malintencionada, no li costa gens de deixar a l’interlocutor amb la paraula a la boca o concloure amb un estirabot. Creu que ell és una persona com cal, que fa un servei i que sap el que es porta entre mans; per tant, la seva obligació conclou amb el treball i no hi ha lloc per tanta xerrameca, per buscar-li raons i per rebaixar-se i perdre el temps amb foteses i persones poc entenimentades que només parlen per parlar. A la llista d’antipaties té posats en lloc preferent els estiuejants que volen fer-se el simpàtic, les bledetes que abusen de la confiança i els joves que no respecten res i que si no te l'han fet encara, ja te la faran. 
De la botiga enfora el Manolo passa la major part del temps a casa amb sa mare, en un viure apamat, on mare i fill s’acomboien mútuament i es distreuen amb la ràdio, els llibres del Circulo de Lectores i els afers de les revistes del cor.

També es distreuen, per desgràcia, amb l’artrosi, en un altre sentit. A fora de casa, de tant en tant, el Manolo es deixa caure per la tertúlia de la Penya Castilla, on el bo i millor del poble mira d’arreglar el país. Allí s'hi pot trobar la dona del notari, el de les assegurances, les filles de la bòbila, el cirurgià, el secretari i alguna persona que només escolta o que fa la gara-gara a les altres. També assisteix als assaigs i actes de l'orfeó, del qual n'és un puntal principal. A l’estiu, des que colren els sembrats fins la Festa Major, tots els dies de festa i sempre que pot, va a prendre banys de sol i aigua a les roques i al llac.
El Manolo ociós és una perllongació del de la feina, li fa mandra relacionar-se amb la gent, quan del que es parla són només convencions socials. Ell se sap una persona rústica per mor del destí, però, de fet, una persona sofisticada des que va viure de jove a la capital, rica en experiències mundanes i d'una certa sensibilitat espiritual i urbana. És procliu a estar present i absent alhora, a enraonar en el tu a tu i a enlairar-se en l'argumentació, exaltant les coses i les persones llunyanes i diluint i restant mèrits a les d’a prop.

En grup solament participa per assentir i per carregar les tintes negatives a l’estupidesa humana que li agrada escarnir. Només pren la iniciativa de la conversa si considera que es donen les condicions per a difondre la seva erudició del món artístic i de la vida anònima i dissipada de la gran ciutat, temes que domina amb eloqüència i que desenvolupa, sense interrupció, amb aires pontificals i pregons, encara que per interessar els que l'escolten hagi de servir-se de l'exageració i de la fantasia. Quan una situació social no l'interessa gens, el Manolo es penja de la nostàlgia i fuig d’estudi, es posa a volar i a recrear les vivències més saboroses que guarda a la memòria. D’aquesta manera, no acaba de saber què passa al seu voltant, perquè, de veres, no hi és, ni ho vol saber. És el seu pilot automàtic qui li arregla les bicicletes i li fa les tasques rutinàries i superficials.
Quant a la dita del Passeig, el Manolo fa veure que no en fa cas. Sí que s'hi passeja sol de vegades a la nit, però diu que no és per fer mèrits de cara a emparellarse, no hi té res a veure. No és que dubti de l'efectivitat de la llegenda, és que ja ha recorregut un camí prou florit i ara el millor és no insistir i no prendre mal.

Pensa que els enamoraments si són vertaders no poden sostenir aquella intensa emoció del principi i irremeiablement entren en la davallada i s'acaben; els altres, els que duren sempre, tenen una malura que no es pot curar, que no va endavant ni endarrera; són una altra cosa que no val la pena. A més, ningú li podria oferir res que fes ombra a aquella Roser de vint anys, rosadeta i atapeïda, de cos vincladís i cua de cavall, que li duia la bicicleta pretesament punxada dia sí i dia no, que va ser la seva promesa secreta i que va fracassar estrepitosament un dilluns, quan se li va aparèixer tal com seria ella al cap de vint anys. La va veure al costat de sa mare, una dona despentinada, grassa, peluda, que portava conills a vendre i que renegava a tort i a dret.
Per desconcertar o perquè sí, confessa que ha superat les exigències de la vida ordinària, que ha aplacat els neguits i les presses del sexe i que coneix el secret per viure a gust amb poques coses. Entre pretensiós i sorneguer deixa anar que no es pot enamorar al Passeig perquè ja està enamorat d'una dona de categoria, estirada, bellíssima i elegant, que podria ser la seva filla, que cada dia la veu en colors i en sap noves, però que no hi ha manera de coincidir, de conèixer la seva mare i de fer-se mal. Davant d’una declaració tan críptica, cap persona gosa averiguar-ne alguna dada precisa......."

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vist: 1445

Article del Sisco Farràs ' Memòria apassionada del Tobio ' JOSÉ TOBIO LOBATO (1911-1983)

JOSÉ TOBIO LOBATO  (1911-1983)                                                                                                           

 MEMÒRIA APASSIONADA DEL TOBIO

 

Publicat a la revista “Lo raier” (Nº 16. Desembre de 1983)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Fotografia cedida per casa Colls de Salàs

 

L’havíeu vist enfarcellat  amb una original draperia de colors i formes. Vestia uns pantalons que competien amb l’estridència explosiva del butà. L’americana semblava feta amb els retalls d’un valuós Mondrian. Les sabates, recollides per un frustrat pescador sorgit d’un còmic infantil, l’ajudaven a mantenir dignament un equilibri sovint incert. Un abric, extret del bagul de la postguerra, i dos rellotges, que marcaven temps imaginaris, completaven la seva estrafolària indumentària.

 

Voltejava diàriament pels nostres carrers i places, tot remugant la tèbia lletania dels solitaris, mentre s’oferia, amb manifesta complaença, interminables concerts xiulats. Extravagant ocell, que piulava estranyes partitures enmig d’un galliner que no era el seu.  Rei del soliloqui i expert en el desprestigiat art del laconisme. Així era ell.

 

                        -  Como vamos, Tobio ?

                            -  Bien, vamus bien.

 

Susceptible i desconfiat, mantenia permanentment el balanceig corporal dels insegurs. Inconscientment havia elaborat un particular llenguatge gestual que el protegia de qualsevol intent de penetrar en la seva intimitat, mai desvetllada. Quan algú l’assetjava, amb condescendents converses o amb interrogants burlescs, desplegava una convulsa pantomima i responia escrivint ganyotes aèries amb la cargolada cal·ligrafia del contorsionista. Poc després marxava, com un nàufrag, amb les mans a la butxaca i la panxa a la deriva.

 

                          -  ¿Qué te pasa, Tobio?

                          -  ¿A mí? Nada. Vamus bien.

 

Un dels aspectes que cridava més l’atenció del Tobio era la seva permanent mobilitat. Un brogit frenètic el sacsejava contínuament. Vivia envoltat d’una desordenada munió de ritmes. Dels seus rellotges gotejava, monòtonament, un tic-tac empresonat. De la seva orella penjava, com una immensa arracada, un transistor que desgranava enganxoses tonades que seguia amb manifesta agitació. De casa seva, deien alguns, sortia la ronca melodia d’un vell gramòfon, que mantenia diligentment amagat. Potser a les nits, després de recórrer el seu particular Guadiana etílic, arribava al seu refugi, es posava l’untuós disc d’una muñeira i omplia de signes nostàlgics i somnis eròtics la misèrrima cambra.

 

                           -  ¿Qué tal las mujeres, Tobio?

                           -  Ya caerá alguna. Ya caerá.

 

Regeneracionista incomprès, va mantenir durant molts anys la idea d’un Pallars mesetario  i cerealístic. Un exèrcit d’excavadores mutilaria les muntanyes, ompliria les valls i, des d’una torre que presidiria la immensa planúria, un Tobio-empresari agrícola, distribuiria feines, repartiria càrrecs i pitjaria els imaginaris botons de la riquesa. Un somni arbitrista, dirigit fer foscos escribidors de formularis i alimentat per la magnanimitat paternalista del poder. Franco, el seu paisà, no podia abandonar-lo. Ya lo ha dicho Franco,  hay que ayudar a Tobio, repetia constantment, mentre entretenia l’esperança amb el daurat biberó de la cervesa.

 

Molts dies de Mercat se’l podia veure llegint àvidament un diari de Lleida, on esperava trobar-hi la confirmació oficial de la seva domèstica utopia. Per les nits, arraulit a l’entorn de l’estufa del cafè, seguia els informatius televisius amb l’esperança de veure el seu paisà mussitar-li la bona nova.

 

                             -  ¿Ya han llegado las excavadoras, Tobio?

                             -  Aún no... pero, ya llegarán.

 

Autoestopista impenitent, semblava un espantall,  plantat enmig de l’asfalt, esparverant l’ocellada metàl·lica. Provocador de plàcids conductors que, en veure’l, no sabien si accelerar, per mantenir la càlida atmosfera del cotxe, o invitar-lo a pujar, amb el conseqüent  risc de comprovar com una fortor espessa envaïa l’interior del vehicle. Quan l’ecologisme casolà d’alguns li negava el trasllat, refeia el camí amb el pas segur dels qui no tenen res que agrair a ningú. La seva imatge de caminador infatigable  semblava la versió autòctona d’aquells pòtols místics que van florir als Estats Units durant la dècada prodigiosa  i que es passaven la vida vagant per carreteres polsoses. Tanmateix, si hi havia sort i algú l’aturava, s’asseia voluptuosament, es deixava gronxar pel vaivé del cotxe, i t’explicava els ingredients del plat d’escudella que acabava de consumir.

 

                               -  Bueno, ya hemos llegado Tobio.

                               -  ¿Qué? ... ¿Te debo algo? ...

                               -  No hombre, no ...

                               -  Pues, ya te pagaré un quintu.

 

En els darrers dies se’l veia deambular, decrèpit i envellit, pels carrers del poble.  Una permanent tremolor el feia cercar estratègics recons assolellats. Quan el suau sol de la tardor s’esmunyia, es refugiava en el cafè on intentava combatre l’escalfor de la febre amb la fredor de la cervesa. Titil·lant i impotent, assajava de donar el darrer bes d’acomiadament a la fidel companya líquida de tantes eufòries.

 

                              -   Tobio, que te vas a morir ...

                              -   ¡Qué se joda!

 

Dies després, en l’asèptica habitació d’un hospital,  el Tobio representà en solitari la seva darrera pantomima.

 

 

Vist: 1185

Article d'opinió de la Maria Balust sobre una nova manera d'interpretar les tradicions del Nadal

Article de la Maria Balust sobre una nova manera d'interpretar les tradicions del Nadal

 

 

NADAL

Diuen que fa molt i molt temps, enmig d’un món ple de dolor i guerra, enveges i vanitats, hi va haver algú que va voler que els humans conservessin el record d’un món diferent i millor.

Conten que van escriure en els llibres sagrats uns relats de la història per protegir-nos d‘aquest oblit. Aquests relats estan curulls de simbologia, que actua directament en el nostre subconscient i ens ajuda a despertar d'un profund i llarg somni i començar a creure en nosaltres mateixos. 

Un d’aquests relats el trobem en l’esdeveniment de Nadal. Llegiu-lo amb el cor obert i, si us ressona, viviu-lo aquests dies des d'una nova mirada.

 

El portal de Betlem

 

Expliquen que el naixement de Jesús és en una cova, amb el pare i la mare als costats, i al fons el bou i la mula. Doncs bé, el nen Jesús és el símbol del nostre Ser intern, situat al mig (al cor, centre de l'Amor), el Crist interior, aquella llum interna que sempre brilla, la llum de la Consciència Creadora, altrament anomenada des de sempre "la llum de l'Amor". Sant Josep i la Verge Maria són les forces masculina i femenina, la unió de les quals permet el naixement d'aquest nou Ser.

El bou i la mula són els símbols de les nostres passions (peresa, tossuderia...), de les emocions més instintives i primàries (situades al ventre); representen com un ser diví ha de viure en un món terrenal de patiment, en una densitat molt diferent de l’espai d’on prové l’Esperit, que és pura Llum i Amor, i que gràcies a les ensenyances que rep adquireix la saviesa per aprendre a veure oportunitats en les crisis i així pot créixer sense identificar-se amb el dolor. Jesús es fa gran, doncs, amb la puresa de pensament, paraules i actes i per això ajuda a despertar la consciència, oferint al món un exemple de servei desinteressat i amor incondicional. És per això que per Nadal oferim la nostra presència i els nostres regals, visitem malalts i ancians, fem donacions... 

La cova o portal és el nostre espai (sacre, primer centre energètic vital) on es desenvolupa tot aquest procés i on hi ha l’energia (la força) perquè els humans accedim per fi a manifestar el “cel a la terra”. 

 

 Els Reis Mags d'orient

 

Tres reis, diuen, van venir al portal per honorar aquest petit infant que simbolitza la nostra Essència més pura. El número 3 és important perquè ens recorda els tres centres bàsics de desenvolupament equilibrat de l'ésser humà (cap, cor i ventre). Melcior, Gaspar i Baltasar, provinents de tres cultures que s'alimenten entre elles, porten cadascun d'ells un regal (un "present": ja sabem que estar en el present és el que ens equilibra més).

Porten or, per al Rei, metall lluent i valuós, que simbolitza la llum que il·lumina els pensaments, les paraules i els actes per fer-los purs i recordar-nos el servei desinteressat. L'incens, substància aromàtica que s'utilitza en rituals religiosos per cremar davant els déus, representa  el caràcter diví d'aquest nen Jesús i la seva connexió amb "allò que no es veu". La mirra, matèria també aromàtica que s'utilitzava per aliviar el dolor i també per embalsamar els morts, la podem interpretar com el símbol de la naturalesa humana del nen Jesús, que ha encarnat en un cos i l'ha de deixar en algun moment.

Tot plegat una invitació perquè oferim conscientment aquests "presents" al nostre "nen interior", perquè creixi en harmonia, consciència i saviesa.

 

La Tronca de Nadal

 

La tradició tan nostrada del tió de Nadal o la Tronca, com diem a les nostres terres, prové del fet que antigament es cremava un tronc o llabòs gros que proporcionava l'escalfor i la llum necessària en les llargues nits d'hivern, sobretot la nit de Nadal, que com sabeu és la més llarga de tot l'any. Per atiar el foc, des de sempre ens hem ajudat d'algun estri: abans eren branques i ara són pals de ferro i aumolls. Diuen que d'aquí prové l'acció d'"animar" el tió perquè cagui donant-li cops amb un bastó. En el fons, podem reconèixer en aquesta tradició una manera de simbolitzar l'equilibri entre els humans i la natura que caracteritza totes les cultures que viuen en harmonia amb la Terra. En realitat, tot plegat és un símbol que la "màgia" es produeix a cada instant, gràcies al fet que la natura ens proporciona a cada moment tot el que ens cal, per menjar, beure, escalfar-nos i guiar-nos.

 

L'arbre de Nadal

 

Expliquen també que el significat de guarnir un arbre per Nadal és reconnectar-nos amb la natura i recordar que la nostra columna vertebral (el tronc de l'arbre) és la seu del sistema nerviós, que s'omple de llums de colors, al·ludint als centres energètics de la columna radiants i activats. També s'hi afegeix la inerpretació dels colors verd i vermell, que representen la dona (Venus, color verd) i l'home (Mart, color vermell), guarnit tot al capdamunt amb l'estrella daurada, que simbolitza el Crist, la Consciència que tot ho guia.

 

Si ens hem desconnectat de les meravelles de la Terra, aprofitem aquestes tradicions, que ens recorden cada any qui som, i ensenyem als infants d'on provenen i què signifiquen, per portar una mica més de coherència a aquestes desvirtuades però entranyables festes.

 

Tremp, desembre 2014

Maria Balust Claverol

 

 

Vist: 1616

Identifica´t or Registra´t

Registra´t

Registre d'usuari
UK Bokmakers ArtBetting.net - Bookmakers reviws.
Read more for Ladbrokes the UK bookmakerLadbrokes Registration - full information
Bokmaker Number 1 in uk William Hill Registration WH